Aquesta obra parla d’una sensació que s’ha anat fent gran: estem perdent l’aigua. Cada vegada la fem servir sense mesura, sense pensar que pot acabar-se, com si fos eterna. I mentrestant, els mars retrocedeixen, els rius desapareixen i els llacs es converteixen en terres esquerdades, que recorden petits deserts.
Tot es va assecant a poc a poc. També nosaltres. Però sembla que ens hem tornat cecs, o potser només preferim no mirar-ho de cara.
Aquest quadre no pretén donar respostes, sinó obrir preguntes.Preguntes que van més enllà de l’aigua.
Què passa quan deixem d’escoltar la terra?
Som capaços de veure que estem desapareixent a poc a poc?
O ja ens hem acostumat a la sequedat exterior i interior?
No és una denúncia. És un mirall. Un crit silenciós. Perquè a vegades, el que no volem veure és el que més ens toca.
Valoraciones
No hay valoraciones aún.